A l’Albert no li agradaven els llibres

A l’Albert no li agradaven els llibres. Però un dia va anar a un hotel i es va fer amic d’un nen que es deia Pol. Es van fer tant amics que els seus pares van quedar un altra dia a casa de’n Pol.

El gran dia va arribar. Després de saludar-se en Pol li va dir: “Vine! Mira! Aquest és el meu tresor!” L’Albert el va seguir i van arribar a una porta, la van obrir i just allà hi havia una biblioteca. L’Albert es va negar a llegir res. Però en Pol es va capbussar dins d’un llibre. “Va llegeix” li va dir en Pol. “És que no m’agrada!” va dir l’Albert.

En Pol el va portar a un maquina i van entrar els dos i van apareixer al conte de la Caputxeta Vermella. Els dos nois van passar per un camí que hi havia i van pujar a un arbre. Van veure dos personatges que xerraven. Quan es varen despedir, van anar a parlar amb un dels dos (era una nena). En Pol li va dir no se que d’una mentida, van acompanyar la nena fins a una casa, i li van desitjar bona sort. La nena va entrar a la casa i els nens van tornar a la casa de’n Pol.

“Això que has viscut és un conte. Suposo que t’ha agradat?” va dir el Pol. “Si” va dir l’Albert. I es van posar tots dos a llegir.

Còmic blanc i negre: Que aburrit és aburrir-se

No hi ha res de res

Jo volia un globus, però no en quedaven i vaig decidir anar a la botiga de caramels. Me’n van donar molts, però jo volia un globus i no n’hi havia enlloc.

Vaig decidir anar a casa de l’Ariadna, la meva amiga per explicar-li tot. Ella em va dir que el gobern ho havia canviat. Ja no es podien vendre globus. Vaig pensar: Sort que la setmana que ve hi ha eleccions.

Al cap d’una setmana les coses anaven molt malament, ja que hi havia un home anomenat Jac, que es presentava a les eleccions i que volia fer canviar la llei dels globus, però un altre que també es presentava deia que fins i tot prohibiria les consoles de videojocs, i a sobre era el més important de tots perque havia estat president quatre vegades seguides.

A l’escola, jo i les meves amigues, posavem cartells per animar a en Jac. L’Ariadna diu que un dia el va veure en el supermercat i que estava molt trist.

Va passar el dia de les votacions,  i a la tele el Jac anava l’últim! Però de sobte, va anar guanyant a tothom! Va empatar amb el candidat que anava primer (que no cal dir-ho era l’home que volia prohibir les consoles) i …? El presentador de la tele va dir: L’últim vot va dirigit a … Jo vaig suar i tot! Però per fi va dir: En Jac, en Jac és el nou president.

L’endemà la nostra directora de l’escola em va fer avisar, i em va dir: Gracies a la teva propaganda per votar a en Jac els nens de l’escola han suplicat a la seva família que votessin en Jac, per això ha guanyat.

En Jac va complir la seva promesa dels globus, i per fi vaig poder tenir el meu gran i bonic: GLOBUS.

El supercampionat

La Raquel i el Marc s’han assabentat que al seu poble hi ha una competició. Es tracta de passar dues proves per aconseguir un ticket que obrirà la caixa forta on hi ha el premi.

La Raquel i el Marc s’hi apunten, i el dia de la competició hi van. Se n’adonen de que s’ha apuntat també un nen molt trampós de la seva mateixa escola. Pel microfon se sent: “La primera prova es tracta de que a cada equip li preguntarem el resultat d’una suma, una resta, i una multiplicació”.

La suma de la Raquel i el Marc és molt fàcil. La resta també. Però la multiplicació els hi costa. El nen trampós, anomenat Xac, per despistar-los diu molt fluixet un resultat equivocat. Però, de sobte, el Marc se n’enrecorda i contesta correctament. En Xac s’enfada, però a ell encara li falta fer aquesta prova.

Pel microfon se sent: “Atenció, tots els nens i nenes ja han passat la primera prova; ara ve la segona. Haureu de passar per un d’aquests dos tubos, l’ample o el prim”. Tots els nens com embruixats pel tubo ample hi passen. En Xac també s’hi apunta, i hi passa el primer de tots. La Raquel diu a en Marc: “Passem pel tubo ample, és més fàcil”. “No -diu en Marc- segur que en aquesta prova hi ha d’haver una trampa; passem pel prim”. I així és, el tubo prim es va fent ample, i finalment arriben a la sortida i veuen que el tubo ample es talla a la meitat.

Una noia els hi diu: “Teniu el ticket”. En Xac arriba segon i també li donen un ticket. I també al nen que arriba tercer. El microfon diu: “Ara la resta de nens queden descalificats, i vosaltres quatre haureu de trobar la caixa forta”.

De sobte la veuen, és dalt d’un turó. Xac fa la traveta a l’altre nen, i se’n va corrents cap al turó. La Raquel comença a escalar el turó, però el Marc l’atura. “Espera’t, – diu- en Xac ha fet la traveta a aquest nen, l’hem d’ajudar. Hola nen, com et dius? t’has fet mal?”. “Em dic Arnau, i m’he torçat la cama”. “No et preocupis – diu el Marc- t’ajudarem a pujar al turó”. I entre els tres ho aconsegueixen.

Per sort arriben al turó abans que en Xac, per una drecera que ha descobert la Raquel. Però la caixa forta no s’obre amb la targeta del Marc. I el Marc diu: “Arnau, encara et fa mal la cama?”. “Per sort no tant com abans, però aquest nen m’ha fet bastant de mal”. En Marc li diu a l’Arnau: “Passa’m la targeta”. La targeta de l’Arnau sembla diferent de les altres, però en Xac ha pujat dalt del turó i es disposa a tirar en Marc rodolant i agafar la targeta de l’Arnau, quan l’Arnau li diu: “Trampós, has fet trampa a totes les proves”. “Estem d’acord, – diuen la Raquel i el Marc -. I en el mateix moment en Marc li passa la targeta a l’Arnau que té la caixa forta just al costat. I l’Arnau l’obre.

Quina sorpresa!, el que hi ha dins és un bitllet de 20 € i una caixa que posa “Per tu, i per els teus millors amics, que hagis fet a la competició”. L’Arnau mira que hi ha a dins i veu dues Wiis per ells. L’Arnau diu: “Sense vosaltres no hauria aconseguit aquest premi. M’hauria quedat gemegant a terra i tothom s’hauria rigut de mi (començant per en Xac). I gracies a vosaltres he aconseguit el primer premi. Gracies amics, una de les Wiis és per vosaltres”.

El granet de sorra

Hi havia una vegada un granet de sorra que va neixer sota el mar. Vivia feliç, però un dia una onada dolenta que es deia Xarlimix el va portar a la platja. Estava sol!. El granet de sorra es va quedar sol a la platja. Llavors un nen va agafar sorra de terra i va agafar el granet. El granet es va enganxar al nen. Al cap d’una estona el granet va veure una gota, es va enfilar a la gota, i va caure a les clavegueres amb el granet. El granet va construir una barca i va navegar per les clavegueres. Al cap de trenta dies va veure una baixada i s’hi va tirar, llavors va veure la seva família. Era de nou al mar!

Si voleu podeu deixeu un comentari contestant les preguntes següents:

1. Qui és el Xarlimix?
2. Com creus que va fer la barca a les clavegueres?
3. Si fossis el granet que explicaries a la família?
4. Com continuaries tu el conte?

Un vampir bo!

Si teniu por dels vampirs, aquesta història va d’un d’ells. El vampir Jac volia ser bo i va anar a voltar pel món. Un dia va arribar a una platja i va veure una petita illa. Va anar cap a ella, i hi va trobar un senyor que li va dir:

- Tu ets un vampir bo?.

- Si soc un vampir bo.

- Doncs rescata el dragó de l’escama blava.

Llavors va anar a buscar el dragó. Al cap d’una estona va sentir:

- Aquí…, soc el dragó.

Llavors el vampir va anar cap allà. Hi havia molta gent fent fotos al dragó. Ell el va rescatar i va tornar on era el senyor, que li va dir:

- Bé! Ara el dragó és teu. Ah, i es tracta d’un dragó que porta bona sort.

Ets un rotllo Z !

La lletra A és per quant t’espantes. La B per quan dius “Ho has fet Bé!”. Totes per una cosa divertida. Totes, totes, totes no…, la lletra Z avorreix als nens. Quan els seus pares diuen Z s’ha de callar. I si no és per veure una pel.lícula, o per sentir música, els nens s’avorreixen.

Un dia la lletra O se’n cansarà, i anirà a casa de la lletra Z. Obrirà la porta i parlarà amb ella, i aconseguirà que la lletra Z vulgui dir “Zepelí!”. I això passarà, però no se sap quan. Potser l’any 2349, o potser el 2038. Però espero que passi aviat.

El noi de la campana

Hi havia una vegada un poble que no tenia esglèsia, i en volia tenir una. Però eren molt pobres i no sabien com fer-s’ho.

Un nen, que es deia Joan, n els hi va dir que treiessin les pedres del camp, per poder construir l’esgèsia. I així la van poder construir entre tots sense cap despesa.

Quan en Joan va tenir 18 anys ja havien acabat la construcció, però els hi faltava la campana. En Joan va anar a preguntar al mossen del poble del costat, i li va dir on podia buscar un ferrer quen’hi fes una. El ferrer vivia en un poble molt llunyà. En Joan va camimar fins al poble del ferrer,  però el ferrer ja era vell i no tenia prou forces. En Joan es va asseure en un banc del costat de casa del ferrer i va veure una noia que hi entrava.

La noia, que es deia Magda, era la filla del ferrer. Li va preguntar al seu pare qui era el noi que estava a fora tant trist. El pare li va explicar tot. La Magda li va fer molta pena el noi, i va demanar al seu pare que li ensenyés a fer una campana al Joan, i que així se la podria fer ell mateix. El pare hi va estar d’acord. I així ho van fer.

Al cap d’un any i mig ja tenien la campana i en Joan va decidir marxar amb la campana cap al seu poble. Però la Magda i el seu pare estaven tristos de que hagués marxat. En Joan estava content de tenir ja la campana, però estava trist de marxar.

Quan va arribar al poble, tot hom estava molt content i li van fer una gran festa. Però en Joan estava una mica trist. La gent li preguntava que li passava. I el Joan els hi va explicar que havia conegut dos persones a l’altre poble i que se les trobava a faltar. Els senyors del seu poble li van dir que anés a buscar la Magda i el seu pare. El pare no hi va poder anar però la Magda si, i quan la van coneixer també li van donar les gràcies per ajudar al Joan.

En Joan es va fer ferrrer, va traballar pels dos pobles i es va casar amb la Magda.