El supercampionat

La Raquel i el Marc s’han assabentat que al seu poble hi ha una competició. Es tracta de passar dues proves per aconseguir un ticket que obrirà la caixa forta on hi ha el premi.

La Raquel i el Marc s’hi apunten, i el dia de la competició hi van. Se n’adonen de que s’ha apuntat també un nen molt trampós de la seva mateixa escola. Pel microfon se sent: “La primera prova es tracta de que a cada equip li preguntarem el resultat d’una suma, una resta, i una multiplicació”.

La suma de la Raquel i el Marc és molt fàcil. La resta també. Però la multiplicació els hi costa. El nen trampós, anomenat Xac, per despistar-los diu molt fluixet un resultat equivocat. Però, de sobte, el Marc se n’enrecorda i contesta correctament. En Xac s’enfada, però a ell encara li falta fer aquesta prova.

Pel microfon se sent: “Atenció, tots els nens i nenes ja han passat la primera prova; ara ve la segona. Haureu de passar per un d’aquests dos tubos, l’ample o el prim”. Tots els nens com embruixats pel tubo ample hi passen. En Xac també s’hi apunta, i hi passa el primer de tots. La Raquel diu a en Marc: “Passem pel tubo ample, és més fàcil”. “No -diu en Marc- segur que en aquesta prova hi ha d’haver una trampa; passem pel prim”. I així és, el tubo prim es va fent ample, i finalment arriben a la sortida i veuen que el tubo ample es talla a la meitat.

Una noia els hi diu: “Teniu el ticket”. En Xac arriba segon i també li donen un ticket. I també al nen que arriba tercer. El microfon diu: “Ara la resta de nens queden descalificats, i vosaltres quatre haureu de trobar la caixa forta”.

De sobte la veuen, és dalt d’un turó. Xac fa la traveta a l’altre nen, i se’n va corrents cap al turó. La Raquel comença a escalar el turó, però el Marc l’atura. “Espera’t, – diu- en Xac ha fet la traveta a aquest nen, l’hem d’ajudar. Hola nen, com et dius? t’has fet mal?”. “Em dic Arnau, i m’he torçat la cama”. “No et preocupis – diu el Marc- t’ajudarem a pujar al turó”. I entre els tres ho aconsegueixen.

Per sort arriben al turó abans que en Xac, per una drecera que ha descobert la Raquel. Però la caixa forta no s’obre amb la targeta del Marc. I el Marc diu: “Arnau, encara et fa mal la cama?”. “Per sort no tant com abans, però aquest nen m’ha fet bastant de mal”. En Marc li diu a l’Arnau: “Passa’m la targeta”. La targeta de l’Arnau sembla diferent de les altres, però en Xac ha pujat dalt del turó i es disposa a tirar en Marc rodolant i agafar la targeta de l’Arnau, quan l’Arnau li diu: “Trampós, has fet trampa a totes les proves”. “Estem d’acord, – diuen la Raquel i el Marc -. I en el mateix moment en Marc li passa la targeta a l’Arnau que té la caixa forta just al costat. I l’Arnau l’obre.

Quina sorpresa!, el que hi ha dins és un bitllet de 20 € i una caixa que posa “Per tu, i per els teus millors amics, que hagis fet a la competició”. L’Arnau mira que hi ha a dins i veu dues Wiis per ells. L’Arnau diu: “Sense vosaltres no hauria aconseguit aquest premi. M’hauria quedat gemegant a terra i tothom s’hauria rigut de mi (començant per en Xac). I gracies a vosaltres he aconseguit el primer premi. Gracies amics, una de les Wiis és per vosaltres”.

El noi de la campana

Hi havia una vegada un poble que no tenia esglèsia, i en volia tenir una. Però eren molt pobres i no sabien com fer-s’ho.

Un nen, que es deia Joan, n els hi va dir que treiessin les pedres del camp, per poder construir l’esgèsia. I així la van poder construir entre tots sense cap despesa.

Quan en Joan va tenir 18 anys ja havien acabat la construcció, però els hi faltava la campana. En Joan va anar a preguntar al mossen del poble del costat, i li va dir on podia buscar un ferrer quen’hi fes una. El ferrer vivia en un poble molt llunyà. En Joan va camimar fins al poble del ferrer,  però el ferrer ja era vell i no tenia prou forces. En Joan es va asseure en un banc del costat de casa del ferrer i va veure una noia que hi entrava.

La noia, que es deia Magda, era la filla del ferrer. Li va preguntar al seu pare qui era el noi que estava a fora tant trist. El pare li va explicar tot. La Magda li va fer molta pena el noi, i va demanar al seu pare que li ensenyés a fer una campana al Joan, i que així se la podria fer ell mateix. El pare hi va estar d’acord. I així ho van fer.

Al cap d’un any i mig ja tenien la campana i en Joan va decidir marxar amb la campana cap al seu poble. Però la Magda i el seu pare estaven tristos de que hagués marxat. En Joan estava content de tenir ja la campana, però estava trist de marxar.

Quan va arribar al poble, tot hom estava molt content i li van fer una gran festa. Però en Joan estava una mica trist. La gent li preguntava que li passava. I el Joan els hi va explicar que havia conegut dos persones a l’altre poble i que se les trobava a faltar. Els senyors del seu poble li van dir que anés a buscar la Magda i el seu pare. El pare no hi va poder anar però la Magda si, i quan la van coneixer també li van donar les gràcies per ajudar al Joan.

En Joan es va fer ferrrer, va traballar pels dos pobles i es va casar amb la Magda.